Definitivament, S Curro té un malèfic pla, fruit del pacte demoníac que el fa continuar éssent tan creatiu tot i que quatre de cada set dies perd ingents quantitats de neurones. Té un malèfic pla, deiem, perquè intuim que s’ha proposat augmentar a nivells escandinaus l’índex de suïcidis de l‘Estat.

No entenem sino, el motiu per el qual publica un treball com Distorsión.

Un disc que engloba atmósferes agobiants i pesades com una pila de cadàvers, amb moments pletórics como un matí de sol a Bilbao.  A “Distorsión” l’euforia, el vici i la melanconia es donen la mà per tirar-se juntes a les víes del metro.

Potser intenta contagiar-nos d’aquest aire cada cop més decadent? Doncs quin fill de mala mare. Perque ho aconsegueix i ens agrada. S Curro ha fet un disc nociu, intragable, dens i àspre como una sopa de formigó, però l’acompanya amb algún tipus d’alucinógen que el fa semblar refrescant als nostres paladars.

Per la vostre salut us recomanaríem que no el tasteu, però segurament no serviria de molt, i el que és pitjor,  repetirieu.

Però què coi! ¿Des de quan a Mogra es preocupen per la vostre salut? . Una altra cosa és Kasba Music, a la que de ben segur han enganyat! , o s’han deixat  enredar?

El nou treball de La Familia Rústika porta per títol “Sin Rumba Fija”, perquè des d’aquest port estilístic naveguen en una barqueta d’armoníes i lletres, per mars de salsa, de bossa, de tango o de funk, fins arribar a les orelles de qui ho escolti i provocar el que realment volen les seves cançons: fer sentir i ballar .

Creats en el 2002 i amb dos discos autoproduits i un EP ("Ya llegó…!" -2005, “Ya se fue…” -2006, y “Ep!” -2007), aquest primer disc oficial és sense cap dubte un disc banyat en la Mediterrània, amb unos textes madurs que donen nom a l’estil adoptat per la banda: Rumba Adúltera, en un joc de paraules entre, per una banda, la seva tendència d’estar íntimament units a aquest ritme, però anar de llit en lllit amb d’altres i, per l’altra, el pes d’uns textes que fugen del tópic per profunditzar en vivències i sentiments potser molt comuns, però plasmats de forma única per l’estil nocturn i arrabaler de Dani Txarnego, el seu compositor.