Una nova visió de la rumba, una barreja homogénea de rock i funk, transgressió musical cercant l'arrel i, a l'hora, nedant entre distorsions i melodíes flamenques, impacte visual, el barri del segle XXI, un gitano amb cresta i un cantant amb samarreta de la colecció "vintage"... Una expressió de força que es presenta amb aquest primer disc i que portada als escenaris, on juguen la seva millor má, mostra "esquirlas de funk que cortan las venas, sangre de calle que fluye en el aire, de chatarra corazón, alegría, calor,... aire fresco."

Als membres de Zulú 9.30, des de la sortida del seu darrer treball, “Huellas”, els rondaven pel cap diverses inquietuds, inquietuds sobre els encasillaments musicals, les etiquetes, i la seva repercussió sobre el públic i els mitjans de comunicació… Inquietuds al voltant de les seves interpretacions, les seves creacions i la possibilitat de jugar amb elles i de deixar que altres juguin també…

"Remixes" és el resultat, ja no d’aquelles inquietuds que els rondaven pels caps, si no d’ haver-se posat mans a la obra, d’ haver jugat i deixat jugar…

Així, el reggae, la música llatina o la rumba, interpretats per Zulú 9.30, es troben amb el funk, el drum’n’bass, el house o el dub que surt de les mans i els caps d’una dotzena de DJ’s europeus als que Zulú 9.30 admiren, tot provocant que algunes de les cançons dels dos primers discos del grup es puguin escoltar ara en nous espais, obrint nous terrenys en els que investigar i deixant les portes obertes per un futur esperançador.

Zulú 9.30 s’han convertit en una realitat internacional i aquest “remixes” no deixa de ser un gran pas endavant en aquest sentit. DJ Tillo, Mad Professor, DJ Click, Dj Floro & Ale Costa, Dj Panko, Russ Jones o Gaetano Fabri, són alguns dels artistes que s’han decidit a acompanyar el grup en aquest camí, creant entre tots un disc de qüalitat que ens fa esperar ansiossos el tercer treball original de Zulú 9.30.

Definitivament, S Curro té un malèfic pla, fruit del pacte demoníac que el fa continuar éssent tan creatiu tot i que quatre de cada set dies perd ingents quantitats de neurones. Té un malèfic pla, deiem, perquè intuim que s’ha proposat augmentar a nivells escandinaus l’índex de suïcidis de l‘Estat.

No entenem sino, el motiu per el qual publica un treball com Distorsión.

Un disc que engloba atmósferes agobiants i pesades com una pila de cadàvers, amb moments pletórics como un matí de sol a Bilbao.  A “Distorsión” l’euforia, el vici i la melanconia es donen la mà per tirar-se juntes a les víes del metro.

Potser intenta contagiar-nos d’aquest aire cada cop més decadent? Doncs quin fill de mala mare. Perque ho aconsegueix i ens agrada. S Curro ha fet un disc nociu, intragable, dens i àspre como una sopa de formigó, però l’acompanya amb algún tipus d’alucinógen que el fa semblar refrescant als nostres paladars.

Per la vostre salut us recomanaríem que no el tasteu, però segurament no serviria de molt, i el que és pitjor,  repetirieu.

Però què coi! ¿Des de quan a Mogra es preocupen per la vostre salut? . Una altra cosa és Kasba Music, a la que de ben segur han enganyat! , o s’han deixat  enredar?

Creats en el 2002 i amb dos discos autoproduits i un EP ("Ya llegó…!" -2005, “Ya se fue…” -2006, y “Ep!” -2007), aquest primer disc oficial és sense cap dubte un disc banyat en la Mediterrània, amb unos textes madurs que donen nom a l’estil adoptat per la banda: Rumba Adúltera, en un joc de paraules entre, per una banda, la seva tendència d’estar íntimament units a aquest ritme, però anar de llit en lllit amb d’altres i, per l’altra, el pes d’uns textes que fugen del tópic per profunditzar en vivències i sentiments potser molt comuns, però plasmats de forma única per l’estil nocturn i arrabaler de Dani Txarnego, el seu compositor.

Als 14 temes del disc han deixat la seva petjada alguns amics de la banda: Wagner Pâ, de Brazuca Matraca (en “Tu ranita encantada”), l’acordió i la veu de Joan Garriga, de La Troba Kung Fú (“Porteño de Barcelona”), el “cante” i el “toque” de Kike Jaleito, de Jaleo Real (“Si me lo pidieras”lt;/em>), les personals veus de Josele Sangüesa i Carlos “Payo Yeyé”, de Caníbala i  El Tío Carlos, respectivament (en “Memorias”), les veus femenines de Mamen Cases, de Tenguerengue (“El Ego Azul”), i de Rita el Jebari (“Madrugada”), el tres cubà d’Orbe Ortiz, de Radio Malanga i Dusminguet (“Haciendo Glüh”), la percusionista Flor Inza, de La Troba Kung Fú (“Madrugada” y “Tu ranita encantada”), així  com el trombó d’Albert Costa i el saxo de Victor Bauzá (Always Drinking Marxing Band), l’esmolada trompeta de Marçal Muñoz (Arangu) i les palmes i jaleos impagables de Vicente i Fabio.

Microguagua

Francesco Casatta: guitarra i veu
Luis "Coti" Raffatella: baix
Mariano "Gaucho" De Ritis: guitarra
Tomas Feres: bateria
Oscar Frutos: trombó
Sebastián González: trompeta

En octubre 2009 Che Sudaka publica su nuevo álbum "Tudo é possible". Un nombre muy bien escogido: despues de siete años de giras sin freno y más de 700 conciertos en 17 países, los cinco músicos de Argentina y Colombia se han ganado la valoración y el respeto tanto del público como de la indústria musical. Y ambos coinciden cuando dicen que tienen uno de los directos más enérgicos, locos y contundentes del panorama musical estatal e internacional.