“Topa Iñigo!”, el disc de Sagarroi homenatge a Iñigo Muguruza ja al carrer
Dijous passat es va publicar “Topa Iñigo!”
El disc inclou les millors cançons del grup Sagarroi i és un homenatge al seu guitarrista Iñigo Muguruza
El músic d’Irun hauria fet 60 anys aquest mes de desembre
“Topa Iñigo!” és moltes coses alhora. És el disc que tanca la col·lecció del 20è aniversari de Kasba Music, onze vinils que tracen una línia contínua però diversificada en la música popular a l’Estat espanyol des del 1993 fins ara. És el disc que reconeix i agraeix la grandíssima carrera de Sagarroi, un grup que per moltes raons no va obtenir el reconeixement que sens dubte va merèixer, com aquest treball constata. És un disc emocionant en extrem, sensible, bonic, un disc en majúscules, dels quals no n’hi ha tants. I és, a més, el disc homenatge a Iñigo Muguruza el mes que hauria estat el del seu seixanta aniversari.
Recull 13 temes extrets dels cinc discos que Sagarroi va publicar entre el 2001 i el 2009. 13 temes que van des del hardcore més cru del seu primer treball a una cosa que ens agrada anomenar blues basc: la guitarra i la veu d’Iñigo Muguruza, de vegades soles , de vegades acompanyades pel trombó d’Asier Ituarte, sempre apassionades. I entre mig dels dos extrems tota mena de matisos, ska, músiques amb arrels llatinoamericanes, guitarres a l’estil Jimi Hendrix, rock, delicades veus femenines (obra de Miren Gaztañaga), sempre acompanyat pel seu escuder i amic (en aquest cas baixista) Carlos Zubikoa i amb denses bases rítmiques obra dels bateries Gorka i Iban.
“Si algú intenta fer una foto de la carrera artística d’Iñigo Muguruza li sortirà borrosa i desenfocada. És el que sempre té moure’s, canviar, és el que té ser de frontera. Si vens al món en un lloc així ja neixes amb la diferència a poca distància, amb persones que assemblant-se a tu no són com tu perquè viuen en una altra peixera. a la bellesa en plural, ja que no n’hi ha només una. De la mateixa manera que la veritat no només es conjuga en un idioma. lloc de pas, de contrabandistes i de refugiats, d’anades i vingudes, estraperlo i misèria, paradís i exili, espai permeable i canviant, antiga frontera amb Anglaterra, després amb el País Basc Francès, durant el franquisme àmbit de llibertat perquè allà onejaven ikurriñas, aquí prohibides. Llevat que neixis marbre tot això marca. Iñigo no va ser de pedra, sinó persona impressionable, empàtica i vitalista, amb ulls que veien en mirar i una sensibilitat en què era fàcil deixar empremta perquè vivia oberta al món i les seves belleses, també a les seves desolacions i atrocitats.
Aquest disc recopilatori de Sagarroi (2.000-2.009), un dels múltiples projectes d’Iñigo, situat entre la inopinada dissolució de Joxe Ripiau (1.996-2.000) i Lurra (2.013-2.017), és fill d’aquesta carrera musical en què hardcore, rock, ska, punk, reggae, cúmbia, cançó d’autor, la balada, l’abrasió i la tendresa, l’alegria i el recolliment conviuen a les fronteres d’un món amplíssim mirat amb respecte i curiositat per qui sap que néixer aquí o allà és fruit de l’atzar, encara que no s’oblidi per això, si escau, l’orgull de ser d’un lloc petit.” (Luís Hidalgo, periodista, fragment del text inclòs al disc)